Nair ha publicat tres llibres, ha rebut diversos premis internacionals, entre ells l’A4LE MacConell —el “Nobel” del món del disseny d’escoles—, i és considerat com la principal autoritat mundial si parlem de disseny escolar innovador.

Aules tancades amb quatre parets, pupitres, taules individuals… Té sentit que els estudiants continuïn aprenent com es feia fa cinquanta anys?

No, no té sentit que avui es continuï aprenent de la mateixa manera que fa 15 o 20 anys, o fins i tot fa 100 anys. Els edificis escolars continuen reflectint en l’actualitat un model d’aprenentatge que funcionava en l’època de la industrialització, quan la majoria dels treballs es realitzaven a les fàbriques. Els nens d’avui dia necessiten aptituds diferents, com el pensament crític, la col·laboració i la resolució de problemes complexos, les quals no poden desenvolupar-se de la manera adequada si estan asseguts en una aula, passius.

Fa uns anys vostè va dir que «l’aula és una estructura obsoleta». És una afirmació bastant dura…

És que si els nens i professors estan tancats a les aules, estan clarament atrapats en un model educatiu obsolet, bàsicament perquè les aules mai van anticipar el món en el qual vivim avui. El canvi físic cap a un nou model pot fer-se de manera relativament econòmica i ràpida derrocant les parets dels passadissos i creant una comunitat d’aprenentatge en la qual es disposi de múltiples sales i diversos espais oberts. Però aquest tipus de model només funcionarà si els professors estan disposats a treballar junts com un equip col·laboratiu i els centres educatius estan preparats per dissenyar un pla d’estudis més pertinent a les necessitats actuals. Això implica principalment passar a un currículum pràctic i interdisciplinari, en contraposició al currículum teòric basat en assignatures que s’ensenya en la majoria dels centres.

Parlant de treball col·laboratiu, el treball en equip és una competència clau del segle XXI. Què fa falta que succeeixi a les escoles per incorporar aquesta idea de cooperació?

El treball en equip és totalment imprescindible per a les competències del segle XXI. I quan dic treball en equip incloc també als docents. Els professors han de treballar conjuntament perquè els alumnes puguin tenir una experiència realment interdisciplinària. Una manera que tenim d’afavorir el treball cooperatiu entre els professors és incloure una àrea de treball per a ells dins de cada comunitat d’aprenentatge. Els professors no són amos de les seves pròpies aules, sinó que compten amb un espai de treball professional. Les recerques mostren que quan els professors col·laboren entre ells, el rendiment dels alumnes augmenta considerablement.

Una de les innovacions pedagògiques més populars avui dia és el model de coeducació. Encara que la gestió de l’aula pot ser més difícil en duplicar el nombre d’alumnes, la realitat és que els professors que fan les classes junts assenyalen molts beneficis…

La coeducació suposa que els nens estan atrapats a les aules. Tenir dos professors i el doble d’alumnes ja és millor que un professor per aula, però no és una solució ideal. Afegir un professor més a una aula gran plena d’alumnes realment no millora tant la qualitat de l’aprenentatge. Paradoxalment, com menys s’ensenyi, més s’aprèn, perquè això exigeix que els alumnes facin el treball dur, pensin per si mateixos i trobin solucions noves i diferents als problemes difícils. El veritable avantatge que els professors treballin junts és que poden col·laborar per crear experiències d’aprenentatge interessants i rellevants per als alumnes. Aquesta tasca es realitza abans del començament de la classe. Durant la classe, els alumnes fan la major part del treball i els professors només actuen si un o diversos alumnes realment necessiten la seva ajuda.

És important assenyalar que la proporció professor-alumne hauria de ser variable, i això és possible a un model de coeducació. És a dir, que no hauria d’haver-hi un grup de vint-i-cinc o trenta-cinc alumnes amb un sol professor tota l’estona, sinó que el nombre d’alumnes amb els quals un professor podria treballar hauria de poder canviar segons canvien les necessitats d’aprenentatge. No obstant això, el millor model és aquell en el qual els alumnes poden treballar pel seu compte tot el possible, la qual cosa deixa als professors disponibles per ajudar als que realment necessiten una ajuda extra.

Tornant al disseny d’espais, un bon exercici per descobrir la manera en què estem dissenyant un lloc d’aprenentatge és ajupir-se i col·locar-se a l’altura dels ulls dels nens, i adonar-se del que tenen (o no tenen) al seu abast. Quines altres estratègies poden dur a terme les escoles per «llegir» l’espai educatiu i trencar els esquemes mentals com a docents?

És cert que la perspectiva d’un nen és molt diferent a la d’un adult. Un altre exemple, a més de l’anterior, és que les finestres per als més petits haurien de ser més baixes perquè puguin mirar fora mentre estan asseguts en els seus pupitres. I sobre els pupitres, hem de procurar que els alumnes disposin de mobiliari variat i també d’espais oberts on es puguin asseure a terra, ja que és probablement el lloc més còmode per determinats tipus d’activitats.

Els nens més petits han de tindre espais en els quals puguin moure les coses per si mateixos en lloc d’haver de demanar sempre ajuda a un adult. Bàsicament, la idea és que el disseny de l’entorn d’aprenentatge es basi en les necessitats reals dels nens i que estigui fonamentat en els estudis sobre desenvolupament infantil en els diferents rangs d’edat.

Què li diria a aquells centres que estan treballant amb programes educatius innovadors, però que han estat dissenyats arquitectònicament en els anys 60 o 70, segons els models tradicionals?

Al meu entendre, és difícil afirmar que un centre és innovador si segueix atrapat en el model tradicional basat en l’aula. Per molt innovadora que sigui la mentalitat d’un docent, hi ha un límit en el que l’alumne pot fer a l’aula. Per això fan falta diferents tipus d’espais en els quals els alumnes puguin posar en pràctica múltiples models d’aprenentatge, com a grups col·laboratius, estudis individuals, recerca, aprenentatge pràctic i presentacions, al mateix temps que es desenvolupen social i emocionalment.

Per a mi, el hardware i el software de les escoles, la infraestructura i el contingut, van de la mà. De la mateixa manera en què no podríem fer la gran majoria de les coses que fem amb els ordinadors actuals si haguéssim d’usar un creat l’any 1985, no podem dur a terme un nou model educatiu en un edifici dissenyat per un model industrial d’aprenentatge.

Però no em negarà que una certa innovació requereix de temps, recursos i una mica de pressupost…

Però es pot innovar amb pressupostos ajustats per la construcció de centres educatius. Una manera de fer-ho és aconseguir que l’edifici sigui més eficient, la qual cosa suposa utilitzar més espai per a l’ensenyament i l’aprenentatge i reduir aquells que no s’aprofiten, com els passadissos. L’altra forma és maximitzar l’ús de les zones exteriors per a l’aprenentatge de diferents matèries. La majoria de la gent no s’adona que, per gairebé qualsevol assignatura, l’aprenentatge a l’aire lliure pot ser de millor qualitat que el que es dóna assegut dins d’una aula.

Ara que esmenta l’aprenentatge a l’aire lliure, com d’important és aprendre en espais oberts o en contacte amb la naturalesa?

La consciència mediambiental és un component especialment important de l’educació actual i és més probable que ocorri si els estudiants estan exposats directament a la naturalesa des d’una edat primerenca. Així, s’hauria de permetre als alumnes sortir a l’exterior tant com sigui possible, i això pot incloure zones dins dels límits del centre, però no ha de restringir-se al recinte escolar. Les oportunitats d’aprenentatge abunden a llocs com parcs, zoològics i reserves naturals. Que els alumnes connectin amb la naturalesa conreant el seu propi hort a l’escola o supervisant el funcionament d’un hort comunitari és clau. A més, estar a l’aire lliure és més saludable, ja que permet que els nens estiguin en bona forma física i millor adaptats emocionalment que si estan atrapats en petites sales amb aire viciat durant diverses hores al dia.

Què li demana a l’equip directiu d’un centre escolar abans de començar a «dibuixar» un nou?

El primer que fem en començar un projecte escolar és preguntar als nostres clients quin creuen que és el futur de l’aprenentatge. La major part del que abans pensàvem que era aprenentatge ara es troba fàcilment en un telèfon intel·ligent, per la qual cosa l’aprenentatge d’avui consisteix a construir habilitats per a tota la vida i no a memoritzar continguts. També es tracta de la capacitat dels nens per adaptar-se ràpidament quan les circumstàncies canvien.

Això significa que és necessari desenvolupar la creativitat, la capacitat de resoldre problemes i el pensament crític des d’una edat molt primerenca. Només podrem començar a dissenyar espais que sostinguin aquesta nova forma d’ensenyament i aprenentatge quan ens posem d’acord sobre com ha de ser l’aprenentatge en el futur. Les escoles que siguin dissenyades des d’aquesta perspectiva seran diferents al model industrial d’escola que va sorgir entorn de 1875 i que encara avui preval a tot el món.